Persèpolis: el còmic arriba a la pantalla



Fa set anys l’editorial francesa L’Associatio va publicar Persèpolis, un

còmic autobiogràfic de Marjane Satrapi, primera autora iraniana de còmic,

que aviat fou comparat pels crítics amb la novel•la gràfica Maus d'Art

Spiegelmanns (guanyadora del Pullitzer aquell any). En quatre volums la

dibuixant iraniana va realitzar un treball destacat: sempre des del punt

de vista del seu alter ego jove, plasmava les seves vivències d’infantesa

i joventut sobre el paper i al mateix temps, tot i que s’hi trobava sovint

tristesa i de vegades una crítica mordaç a la societat dins la temàtica

principal, mai va perdre el matís humorístic. Als Països Catalans, i

disponible en català, ha estat editada per la mà de Norma Editorial.



I ara s’ha portat aquesta història, també disponible en la nostra llengua,

a la gran pantalla. Cinc cèntims: El traspàs dels dibuixos expressionistes

en blanc i negre del còmic, que són tan impactants pel que fa a la visió

infantil d'una xiqueta que sap desemmascarar l’absurditat i la grisor d’un

règim religiós, s’ha aconseguit totalment. No ens sorprèn: simplement

Satrapi no ha deixat que ningú més s’ocupés del seu treball, sinó que ella

mateixa, en col•laboració amb l’artista de còmics francès Vincent

Paronnaud, n’ha agafat la direcció i el guió. Resulta original el fet que

s’ha renunciat totalment a les animacions generades per ordinador i als

efectes especials: Persèpolis és una de les molt poques pel•lícules

d’animació, les imatges de la qual han estat realment dibuixades a mà.



Tot i així, llegir Persèpolis només com a acusació contra la brutalitat i

crueltat dels governants iranians (amb especial incidència sobre les

dones) seria una simplificació errònia. També Occident, representat aquí

per Viena, la capital austríaca, perd ràpidament el caràcter de paradís a

la terra. Tot i que la joveneta Marjane disposa allà de llibertat per dir

i per fer el que vol, ho ha de pagar a un preu molt car: la pèrdua de la

seva pàtria. Com a iraniana a Viena té curiositat pel país estranger i

també se sent sempre observada amb desconfiança i temor per la gent

autòctona. Justament en aquest moment de la pel•lícula l’espectador es pot

sentir sorprès. Iran no és també per a nosaltres un grup de religiosos

fanàtics, una part de “l’eix dels dolents” que pronuncien obertament

amenaces d’extermini contra Israel? Satrapi torna a posar aquesta imatge

al seu lloc: mostra un poble que pateix sota un govern dictatorial però

que a més també estima, beu, riu i plora com qualsevol altre poble de la

Terra.