Amb motiu de l'ofrena floral en homenatge a totes aquelles persones que
han lluitat per les llibetats dels Països Catalans, el regidor de la
CUP Xavier Safont-tria ha fet un parlament on ha carregat les tintes
sobre la responsabilitat de la classe política dominant respecte a la
situació de desànim que viu la societat civil catalana. Bona part del
públic ha aplaudit Safont-tria quan ha fet referència a la flota
nordamericana, i s'han sentit alguns xiulets provinents de la zona on
hi havia els regidors del PSC i els d'ERC.

Parlament del regidor de la CUP:

Sovint, els dies propers a la diada nacional, des dels mitjans de
comunicació com dels estaments polítics s’obre el debat sobre quin
sentit té avui dia l’11 de setembre. Hi ha qui directament li atorgar
un paper festiu, directament a la platja, evidentment són les posicions
més espanyolistes no fos que es despertés algun anhel sobiranista,
d’altres ni fu ni fa, juguen un paper més institucional, sense
mullar-se, però això si, cobreixen la quota catalanista, acomodada, amb
un toc més folklròric. Hi ha qui en reclama, qui en reclamem, un to més
reivindicatiu, tanmateix la gent no entén ben bé què vol dir, no tenim
referents en la política nacional que generin una dinàmica
reivindicativa, de fet portem 27 anys encallats en el victimisme
polític.

Jo penso que la diada ens ha de servir, col·lectivament, per donar
respostes a una realitat que patim dia a dia, ens ha de donar els
perquès a una situació que podem anomenar nacionalment anòmala. Sense
l’11 de set. no es pot entendre una política centralista, anticatalana,
caciquil, imperialista, i sobretot colonial que patim pel sol fet de
ser catalanes i catalans. Aquests mesos on les consciències nacionals
es sacsegen amb les contínues contradiccions entre Catalunya i espanya,
on pel fet de ser catalans l’Estat espanyol no inverteix en
infraestructures tan estratègiques com són els transports . l’energia,
és ara, quan cobra especial rellevància recordar l’1Onze de Setembre. I és bo
recordar això per no caure en el parany que arrosseguem des de fa massa
temps: sentiment de culpabilitat, victimista i paternalista alhora: no
ens hem explicat prou.., no ens entenen.., aqui som massa rics i ens
toca repartir (solidaritat “por derecho de conquista”)..., tots
aquestes irregularitats en una nació oprimida només són assumides si no
som capaços de creure en nosaltres mateixos, cal superar el sentiment
de súbdits que ens atorga l’Estat espanyol.

Perquè em pugueu entendre
bé us faré el símil d’una dona agredida. Una dona per alliberar-se del
seu agressor, el primer pas necessari, és prendre consciència que és
una dona maltractada, per després conscienciar-se que no és culpa
seva,si la dona no és capaç de superar aquesta fase (no el cuido prou,
no faig bé les coses,..) difícilment es desfarà de les contínues
agressions que són sotmeses les dones maltractades. L’Onze de setembre ens
serveix per això: per adonar-nos que hi ha un perquè històric a la
situació colonial que patim.

Els qui som independentistes ja en som conscients, tanmateix la misèria
més gran que patim ens ve des d’una classe política nacional que ens
vol representar, una classe política sense aspiracions col·lectives per
deixar de ser súbdits de l’estat Espanyol, i passar a ser ciutadans de
la nació catalana.

L’actual govern de la generalitat davant les contradiccions entre
Catalunya i Espanya, generen un discurs victimista, com si de Madrid
n’haguessin de demanar alguna cosa que no fos nostre.

Catalunya, avui té un problema: i aquest problema es diu PSOE. Un
partit que ha copat tot el poder polític en totes les institucions, des
dels ajuntaments, les diputacions, la generalitat i l’Estat espanyol.
Han creat una nova elit aristocràtica que xupa de la burocràcia i d’un
sistema polític fet a la seva mida.

El PSC lluny de ser el partit capaç d’encarar un conflicte d’interessos
entre Catalunya i Espanya, és un mesell partit que llepa les ferides de
l’amo i riu les gracietes d’en Zapatero, que encara va sent hora que
acompleixi alguna promesa.

Les culpes tanmateix són compartides, hi ha qui durant 25 anys ha
mantingut una política de peix al cove amb un pèssim balanç polític i
econòmic (cal recordar que les balances fiscals són un greuge que patim
totes les classes populars). Aquesta gent de CIU ara se n’adonen que
cal redefinir el catalanisme polític, quan, el full de ruta del
catalanisme ja fa 300 anys que està traçat: el catalanisme serà
sobiranista o no serà.

No es pot entendre cap discurs catalanista sense
un compromís diari per recuperar les nostres pròpies institucions, per
crear autogovern, un autogovern, això si, compromès amb la qualitat de
vida del catalans i catalanes, capaç de crear les pròpies
infraestructures, capaç de construir una nació que visqui sense la
necessitat de degradar el seu territori, que creï un país madur, amb
il·lusió, on no calgui demanar perdó per parlar la llengua pròpia.

Tanmateix l’herència que ens deixen aquests 27 anys perduts en
l’aventura autonomista, sota el rol colonial que ha adoptat Espanya
envers Catalunya, ens ha deixat una nació on el motor econòmic és un
bluf generat per la construcció i el turisme de masses, una nació on el
territori es degrada dia a dia, una nació on la nostra pròpia llengua
és relegada a un segon terme, una nació on es prioritzen les grans
infraestructures centralistes com el TAV, la MAT, o les autopistes que
deixen en un segon terme les necessitats més immediates que tenim els
ciutadans. No anem bé en una nació on hem de demanar permís per jugar
un miserable partit de Futbol amb els Estats Units, si fossin valents,
diguin el que diguin els Espanyols, caldria jugar el partit; que tenen
por que la policia o l’exèrcit el prohibeixi? Seria un petit pas per
treure la careta neofaxa del govern espanyol,..per un cop que la flota
nord americana estaria al nostre favor, jo me la jugaria...

Quan sectors de CIU plantegen una redefinició del Catalanisme, tenen
raó en una cosa: cal una nova unitat d’acció, cal sumar esforços, però,
no pas entre qui ells creuen, que són una colla que acumulen renúncies
i renúncies des de la transició, aquests polítics ja estan caducs, ara
toca unir el catalanisme amb la gent compromesa amb la cultura popular,
amb les persones que defensen el territori, amb els col·lectius de
nouvinguts, que malgrat vinguin de molt lluny, no tenen complexes, ni
sentiments d’autoodi. Aquest és el nou Catalanisme, un Catalanisme que
no renuncia al sobiranisme, que es declara independentista i que dia a
dia crea les condicions per crear una Catalunya més lliure.

No voldria acabar sense retre homenatge al company Xirinacs, gràcies,
mil gràcies per un camí exemplar, sense renúncies ni traïcions.

Visca la terra!

• El Punt: Una Diada de reivindicacions i ofrenes

• capgros.cat: Partits
i associacions locals fan la tradicional ofrena a Rafael Casanova. El
PSC recorda les Brigades Internacionals, CiU demana compromís, el
PPC vol respecte per Catalunya i ERC i CUP reclamen sobirania

• eltotmataro.cat: Els partits es qüestionen la necessitat de refundar el catalanisme