Mataró: Julià de Jòdar, 'El catalanisme serà independentista o no serà res'
13/04/2007
Dimecres 11 d'abril, una cinquantena de persones van assistir a l'acte
organitzat per la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Mataró a la seu
de la Delegació d'Òmnium Cultural. L'escriptor Julià de Jòdar i
l'educadora i sindicalista Blanca Serra, van fer dues llargues
intervencions per respondre a la pregunta formulada: "Cap a on va el
catalanisme?".
Xavier Safont-Tria, cap de llista de la CUP de Mataró a les municipals
del 27 de maig, va aclarir que no es tractava d'una pregunta retòrica
perquè en els darrers quatre anys han canviat moltes coses i s'ha
evidenciat que hi ha un catalanisme institucional afeblit i que això
està repercutint en la base social del catalanisme, que es troba molt
desorientada davant dels reiterats episodis de claudicació, en clara
al·lusió al procés de reforma estatutària i a la recent picabaralla pel
debat parlamentari sobre el Dret d'Autodeterminació.
Julià de Jòdar va iniciar la seva intervenció reformulant la pregunta
"Cap a on va Catalunya?". Segons l'anàlisi que fem i els desitjos que
formulem, va aclarir, sabrem si avui dia el catalanisme segueix sent un
instrument vàlid o no.
En el decurs d'un segle el catalanisme ha estat l'únic projecte polític
i cultural de construcció nacional, l'única forma d'entendre el país.
Cercava la modernització del govern i del país, l'encaix a Europa i a
Espanya. Ha estat una ideologia transversal, però, ara cal preguntar-se
si, en els termes en què fou formulat, segueix tenint sentit; ens
serveix com a projecte nacional?
Julià de Jòdar va esmentar que en l'actualitat avancem cap a una
provincianització de la realitat nacional catalana. Tenim un Estatut
caducat i una classe política incapaç d'avançar més enllà. En el tema
de la reforma de l'Estatut, es preguntà, "fins a quin punt ha guanyat
la incompetència dels polítics o bé l'omnipotència de l'Estat
espanyol?". Va sentenciar que som en un punt de no retorn. No és
possible el retorn al pujolisme (negociació i traspassos en funció de
les correlacions de forces). Però, el dilema està en què l'alternativa
del tripartit ha resultat encara més claudicant a força de fer
concessions (impensables) al govern de Zapatero. La feblesa en el
procés de reforma estatutària ha envalentit els buròcrates de Madrid,
que ara ja estan imposant les lleis espanyoles per la força dels fets
consumats obviant l'existència de l'Estatut.
Julià de Jòdar interpel·là el públic: "Què volem ser? Una autonomia com
Extremadura o volem fer un salt endavant?". Va dir que "el catalanisme
ha de ser independentista o no serà res". Mantenir l'actual situació de
dependència anul·la el catalanisme com a projecte polític de futur, i ,
reduir-nos a un catalanisme cultural tampoc és cap garantia de futur,
perquè amb la realitat actual correm el perill de convertir-nos en una
minoria cultural en el nostre propi país.
Blanca Serra es va mostrar partidària de no parlar dels mals del "catalanisme" sinó de cercar-hi solucions, que segons el seu criteri
passen per la independència política dels Països Catalans. Constatà que
això és la conseqüència que sorgeix del fracàs del model de convivència
amb Espanya, llargament defensat des dels rengles del catalanisme
hegemònic.
La reforma de l'Estatut ha obert les portes a la crisi del model
defensat per aquest catalanisme. Emperò, les febleses no s'han produït
només ara, sinó que ja es remunten al triomf polític del cop d'Estat
del 23-F. Tant aleshores com ara, ha mancat una classe política ferma
davant de l'espanyolisme i avalada per la força i la mobilització de
tot un poble. Tot i que encara no hi ha prou força per canviar l'actual
empantanegament de la política catalana, hi ha símptomes de canvi en
positiu.
Va plantejar que davant d'una situació de maltractament la solució és
el divorci i que tant en l'àmbit de les persones com en l'àmbit
nacional, cal iniciar un procés de reconstrucció, que identifiqui el
maltractador i que acabi servint per dir "ja n'hi ha prou!". Segons la
seva opinió, els catalans i les catalanes ens trobem en aquest punt
intermedi, que per a molts representa un clar trencament emocional.
Certament, molta gent es troba desorientada i prova d'això són els alts
índexs d'abstenció, però també hi ha símptomes esperançadors que
apunten a què alguna cosa s'està movent en positiu. Es va referir de
manera explícita a les CUP, que des de l'àmbit municipal són un bon
exemple d'autoorganització i autocentrament. També va referir-se a les
expressions socials com la Plataforma pel Dret de Decidir i va insistir
en la necessitat del compromís individual i col·lectiu "necessitem
organitzacions nacionals que treballin per l'Autodeterminació des de
tots els àmbits".
Ha quedat palès que l'autodeterminació, tot i les picabaralles
parlamentàries, és un dret important pel nostre futur com a poble; i de
la mateixa manera, el fiançament també és un factor clau per garantir
el nostre benestar col·lectiu. Blanca Serra situa en aquests dos àmbits
de treball els eixos que han de vehicular un projecte de construcció
nacional engrescador que superi l'actual atonia del catalanisme
autonomista.
Debat públic
Les intervencions del públic van assenyalar la gran distància existent
entre la base social i la classe política que governa les institucions
i que s'autoqualifica a sí mateixa com a "catalanista".
Es va remarcar la manca de fermesa dels polítics catalans davant les
constants vexacions i imposicions espanyolistes; així com la renúncia o
la por a mobilitzar la ciutadania en aspectes simbòlics clau com TV3 al
País Valencià o la tercera hora de castellà.
També es va esmentar el mal exemple que estem donant com a poble a la
població nouvinguda que davant de les nostres claudicacions "es
pregunten" quin negoci és fer-se d'un país de vençuts que no es fa
respectar?
Finalment, es va cloure l'acte amb la lectura del següent fragment de
l'article "Telemadrid no és el problema" del periodista Vicent Partal:
"El problema, per tant, no són ells. Som, si de cas, nosaltres que
aguantem una situació com aquesta, rosegats per dins i encesos d'ira,
però sense capacitat per a trobar i articular una solució. Som molts
més, moltíssims més, els insatisfets per la situació actual, però pel
vessant contrari, i tanmateix no hi ha manera de posar-nos d'acord i de
fixar un horitzó sensat que pose fi a tanta incomprensió, discriminació
i mala bava com ens arriba constantment des d'Espanya. Eixe és el
problema: la nostra incapacitat. Ells, els qui donen peixet a
Telemadrid, no poden canviar les lleis de política lingüística i
afavorir més el castellà, simplement perquè tenen els pocs vots que
tenen. En canvi, això que ells en diuen 'nacionalistes' som majoria al
Principat i, si més no en aquest trosset de país, podríem canviar les
lleis, qualssevol. Fer un referèndum d'autodeterminació, per exemple,
és sols qüestió de proposar-ho. Hi ha una majoria més que suficient al
parlament per a fer un pas com aquest, però és una majoria sense
projecte comú, o sense projecte simplement, obsedida per la picabaralla
menuda i el regat curt, per la gestió de les cadires i pel repartiment
dels escons. I cada dia més irritada i irritant."
organitzat per la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Mataró a la seu
de la Delegació d'Òmnium Cultural. L'escriptor Julià de Jòdar i
l'educadora i sindicalista Blanca Serra, van fer dues llargues
intervencions per respondre a la pregunta formulada: "Cap a on va el
catalanisme?".
Xavier Safont-Tria, cap de llista de la CUP de Mataró a les municipals
del 27 de maig, va aclarir que no es tractava d'una pregunta retòrica
perquè en els darrers quatre anys han canviat moltes coses i s'ha
evidenciat que hi ha un catalanisme institucional afeblit i que això
està repercutint en la base social del catalanisme, que es troba molt
desorientada davant dels reiterats episodis de claudicació, en clara
al·lusió al procés de reforma estatutària i a la recent picabaralla pel
debat parlamentari sobre el Dret d'Autodeterminació.
Julià de Jòdar va iniciar la seva intervenció reformulant la pregunta
"Cap a on va Catalunya?". Segons l'anàlisi que fem i els desitjos que
formulem, va aclarir, sabrem si avui dia el catalanisme segueix sent un
instrument vàlid o no.
En el decurs d'un segle el catalanisme ha estat l'únic projecte polític
i cultural de construcció nacional, l'única forma d'entendre el país.
Cercava la modernització del govern i del país, l'encaix a Europa i a
Espanya. Ha estat una ideologia transversal, però, ara cal preguntar-se
si, en els termes en què fou formulat, segueix tenint sentit; ens
serveix com a projecte nacional?
Julià de Jòdar va esmentar que en l'actualitat avancem cap a una
provincianització de la realitat nacional catalana. Tenim un Estatut
caducat i una classe política incapaç d'avançar més enllà. En el tema
de la reforma de l'Estatut, es preguntà, "fins a quin punt ha guanyat
la incompetència dels polítics o bé l'omnipotència de l'Estat
espanyol?". Va sentenciar que som en un punt de no retorn. No és
possible el retorn al pujolisme (negociació i traspassos en funció de
les correlacions de forces). Però, el dilema està en què l'alternativa
del tripartit ha resultat encara més claudicant a força de fer
concessions (impensables) al govern de Zapatero. La feblesa en el
procés de reforma estatutària ha envalentit els buròcrates de Madrid,
que ara ja estan imposant les lleis espanyoles per la força dels fets
consumats obviant l'existència de l'Estatut.
Julià de Jòdar interpel·là el públic: "Què volem ser? Una autonomia com
Extremadura o volem fer un salt endavant?". Va dir que "el catalanisme
ha de ser independentista o no serà res". Mantenir l'actual situació de
dependència anul·la el catalanisme com a projecte polític de futur, i ,
reduir-nos a un catalanisme cultural tampoc és cap garantia de futur,
perquè amb la realitat actual correm el perill de convertir-nos en una
minoria cultural en el nostre propi país.
Blanca Serra es va mostrar partidària de no parlar dels mals del "catalanisme" sinó de cercar-hi solucions, que segons el seu criteri
passen per la independència política dels Països Catalans. Constatà que
això és la conseqüència que sorgeix del fracàs del model de convivència
amb Espanya, llargament defensat des dels rengles del catalanisme
hegemònic.
La reforma de l'Estatut ha obert les portes a la crisi del model
defensat per aquest catalanisme. Emperò, les febleses no s'han produït
només ara, sinó que ja es remunten al triomf polític del cop d'Estat
del 23-F. Tant aleshores com ara, ha mancat una classe política ferma
davant de l'espanyolisme i avalada per la força i la mobilització de
tot un poble. Tot i que encara no hi ha prou força per canviar l'actual
empantanegament de la política catalana, hi ha símptomes de canvi en
positiu.
Va plantejar que davant d'una situació de maltractament la solució és
el divorci i que tant en l'àmbit de les persones com en l'àmbit
nacional, cal iniciar un procés de reconstrucció, que identifiqui el
maltractador i que acabi servint per dir "ja n'hi ha prou!". Segons la
seva opinió, els catalans i les catalanes ens trobem en aquest punt
intermedi, que per a molts representa un clar trencament emocional.
Certament, molta gent es troba desorientada i prova d'això són els alts
índexs d'abstenció, però també hi ha símptomes esperançadors que
apunten a què alguna cosa s'està movent en positiu. Es va referir de
manera explícita a les CUP, que des de l'àmbit municipal són un bon
exemple d'autoorganització i autocentrament. També va referir-se a les
expressions socials com la Plataforma pel Dret de Decidir i va insistir
en la necessitat del compromís individual i col·lectiu "necessitem
organitzacions nacionals que treballin per l'Autodeterminació des de
tots els àmbits".
Ha quedat palès que l'autodeterminació, tot i les picabaralles
parlamentàries, és un dret important pel nostre futur com a poble; i de
la mateixa manera, el fiançament també és un factor clau per garantir
el nostre benestar col·lectiu. Blanca Serra situa en aquests dos àmbits
de treball els eixos que han de vehicular un projecte de construcció
nacional engrescador que superi l'actual atonia del catalanisme
autonomista.
Debat públic
Les intervencions del públic van assenyalar la gran distància existent
entre la base social i la classe política que governa les institucions
i que s'autoqualifica a sí mateixa com a "catalanista".
Es va remarcar la manca de fermesa dels polítics catalans davant les
constants vexacions i imposicions espanyolistes; així com la renúncia o
la por a mobilitzar la ciutadania en aspectes simbòlics clau com TV3 al
País Valencià o la tercera hora de castellà.
També es va esmentar el mal exemple que estem donant com a poble a la
població nouvinguda que davant de les nostres claudicacions "es
pregunten" quin negoci és fer-se d'un país de vençuts que no es fa
respectar?
Finalment, es va cloure l'acte amb la lectura del següent fragment de
l'article "Telemadrid no és el problema" del periodista Vicent Partal:
"El problema, per tant, no són ells. Som, si de cas, nosaltres que
aguantem una situació com aquesta, rosegats per dins i encesos d'ira,
però sense capacitat per a trobar i articular una solució. Som molts
més, moltíssims més, els insatisfets per la situació actual, però pel
vessant contrari, i tanmateix no hi ha manera de posar-nos d'acord i de
fixar un horitzó sensat que pose fi a tanta incomprensió, discriminació
i mala bava com ens arriba constantment des d'Espanya. Eixe és el
problema: la nostra incapacitat. Ells, els qui donen peixet a
Telemadrid, no poden canviar les lleis de política lingüística i
afavorir més el castellà, simplement perquè tenen els pocs vots que
tenen. En canvi, això que ells en diuen 'nacionalistes' som majoria al
Principat i, si més no en aquest trosset de país, podríem canviar les
lleis, qualssevol. Fer un referèndum d'autodeterminació, per exemple,
és sols qüestió de proposar-ho. Hi ha una majoria més que suficient al
parlament per a fer un pas com aquest, però és una majoria sense
projecte comú, o sense projecte simplement, obsedida per la picabaralla
menuda i el regat curt, per la gestió de les cadires i pel repartiment
dels escons. I cada dia més irritada i irritant."