Al Ple extraordinari del dilluns, 7 de gener, es tractà la més que difícil situació econòmica de l’Ajuntament d’Almàssera.  S’aprovà un sostre de despesa, quasi 3.660.000€ pel 2013, amb el vot favorable del grup del PP, l’abstenció del Bloc i UxA, i el vot en contra del PSPV i EUPV.  Després, es rebutjaren els Pressupostos del 2013 amb el vot en contra del conjunt de l’oposició.

La intervenció de l’economia espanyola, al dictat dels mercats, ha tombat els ajuntaments com a un joc de fitxes de dominó.  Les normes d’estabilitat pressupostària fan que no es puguen amagar les factures als calaixos i obliguen a gastar en funció del que s’ingressa.  S’ajunta la fam amb les ganes de menjar: s’ha de pagar tot el que s’ha deixat a deure i amb menys diners, i això serveix per a dir que les obligacions passen per damunt les necessitats.  

L’ajuntament està ofegat i l’estat ens porta a la fallida: es queda uns 40.000€ mensuals, la meitat del que li toca a Almàssera dels impostos estatals, per a cobrar-se el crèdit amb el que es pagaren més de 3.800.000€ en factures pendents de l’Ajuntament.  Els impostos i taxes que recapta, directament o a través de la Diputació, no deixen de baixar malgrat les pujades que ja ens han fet.  

A més, s’ha de pagar el deute per les sentències dels terrenys expropiats en temps de la bombolla a preus molt baixos.  L’especulació va fer el negoci i les conseqüències les paguem nosaltres amb indemnitzacions milionàries que, ara, l’Ajuntament vol pagar a terminis anuals de 200.000€, si el Tribunal Superior de Justícia ho accepta.

Els pressupostos, que no són més que un paper que mai s’acompleix, preveuen la mateixa despesa que els anteriors (uns 3.100.000€), però amb una diferència important: els pocs diners de les beques escolars, ajudes per medicaments, formació, assistència, etc., ara van al pou sense fons del deute, per a omplir encara més les butxaques de l’especulació i la banca.  

Dir que s’han de pagar els deutes és una forma de dir que les necessitats de la gent passen a un segon terme, i que els impostos que paguem no ens retornaran, ni que siga per a cobrir allò més bàsic.  Només és una nova forma de seguir justificant el que sempre ha passat: que la major part del que paguem, i que tant ens consta de guanyar, mai tornarà.

Primer, ho amagaven deixant a deure.  S’han gastat fins a 8.000.000€ i les factures no es pagaven, mentre els diners es filtraven per tota classe de forats visibles com els bons sous de l’equip de govern, festes i dinars, tortura taurina i moltes més alegries de gent que gasta sense mirar quant queda a la cartera.  Coses com els llibres o els abonaments de metro per a la gent gran es donaven sense mirar que ho necessita i altra que s’ho pot pagar.

Amb la crisi, el deute és el nou pretext.  Ens expliquen que el que abans no pagaven mai, per culpa de la crisi s’ha de pagar tot i ja, i sempre retallen pel mateix lloc “amb tot el dolor del seu cor”.  L’alcaldessa explicà que, en la situació actual, “poquets serveis pot prestar l’ajuntament: el poliesportiu el centre cultural”.  Reptà l’oposició a dir-li de quina partida retallarien, donant per establert que no hi ha altra opció que pagar el deute odiós, adquirit i utilitzat en contra dels interessos del poble.  La resposta està ben clara.

La gent està primer.  Hem de començar de nou i gastar els diners, pocs o molts, en allò que és prioritari: les persones sense treball ni ingressos, les joves i les grans, les que poden perdre la casa a mans de la banca que funciona amb els nostres diners…  Primer està la sanitat, l’educació o la garantia d’una renda mínima, especialment a través de les prestacions socials per redistribució dels recursos de totes i tots.

El deute, que abans s’amagava sota l’estora i que ara sembla una bomba de rellotgeria que s’ha de desactivar immediatament, no és el deute del poble treballador.  El que hem de fer és expropiar l’espoli especulatiu (els interessos) i ajornar el pagament del capital fins que la recuperació dels ingressos ho permeta, com volen fer amb les expropiacions.  Si aquesta gent s’ha d’esperar, després de tants anys de judicis, també es poden esperar Botín, Bankia i companyia, amb “els mercats” al seu darrere.