Manifest Nacional. Que la centralitat política catalana s'ha desplaçat cap a posicionaments clarament favorables a l'autodeterminació, especialment després de l’èxit de la manifestació independentista del mes de juliol, ja no ho afirma tan sols la CUP, sinó la majoria d’anàlisis polítiques.

L’horitzó de l’autodeterminació pren força com a única via de sortida per al nostre país, que ha de sostenir l’embat de la crisi econòmica internacional sobre les bases d’un sistema corcat per la dependència de l’estat espanyol. El creixement de l’atur i l’ofegament financer dels nostres ajuntaments en són dos exemples paradigmàtics.

Per tant, l’autonomisme tindrà grans dificultats per governar en els propers quatre anys. Més encara si tenim en compte que ni tan sols podrà entabanar-nos amb promeses de futur, amb l’eterna il·lusió de l’augment del sostre autonòmic. A hores d’ara, i especialment després de la sentència del TCE, la fe en la reforma de l’estat espanyol s’hauria de classificar entre les més irracionals de les supersticions.

Al llarg de l’estiu hem anat sentint tota mena de propostes quimèriques, des del concert econòmic fins a la reforma federalitzant de la Constitució espanyola. La impossibilitat d’aconseguir tals reformes polítiques és la garantia de la immutabilitat de la situació.

A la CUP ens correspon assenyalar que només té sentit empènyer en la direcció de la ruptura amb l’estat espanyol i, com que entenem que això passa per la desobediència a les institucions de espanyoles, cal acumular forces per sostenir una confrontació democràtica.

L’independentisme és l’opció amb l’horitzó més clar. Al costat de la CUP, cada cop són més els sectors populars que donen suport a aquesta opció. Tanmateix, sobre nosaltres pesa la responsabilitat d’articular aquest sentiment creixent en un veritable moviment d’alliberament nacional i de dotar-lo d’un full de ruta.

Els partits polítics que s’han creat recentment, precisament per donar sortida al creixent independentisme, parteixen al nostre entendre d’algunes mancances greus: d’una banda, concentrar l’estratègia en una poc probable majoria parlamentària; de l’altra, creure que l’independentisme pot ser hegemònic sense un programa basat en la millora de les classes populars, amb propostes clares en les qüestions d’educació, sanitat, treball, infraestructures, energia o el paper de bancs i caixes en la nostra societat.

Conjuntament, doncs, amb la nostra insistència en la ruptura independentista, assumim la tasca d’organitzar l’esquerra dins el moviment d’alliberament nacional.

Amb aquest compromís i amb una pràctica que ens allunya dels vicis de la política tradicional, seguirem avançant en pobles i ciutats dels Països Catalans a les properes eleccions municipals del maig de 2011, i també com a organització nacional als Països Catalans.