L'esborrany de l'ordenança de civisme presentada per l'equip de govern de CiU deixa molt clar quina és la voluntat de l'ajuntament. En primer lloc, cal dir que no es tracta d'un document per millorar la convivència i el civisme, sinó d'un catàleg de sancions per amagar el que consideren incivisme. De les 52 pàgines del document, només en dues i mitja es parla de civisme, mentre que la resta són un compendi de prohibicions, sancions i multes. Darrere d'aquestes imposicions no hi ha cap voluntat real de cohessió, de manera que, més que d'una ordenança de civisme (que hauria de tenir en compte totes les accions destinades a la millora de la convivència) es tracta d'una eina de preveció d'una determinada concepció de l'incivisme.

Més enllà d'aquesta qüestió terminològica, l'ordenança té com a objectiu reforçar una certa idea de ciutat, que lluny de considerar l'espai públic com a espai de socialització, el veu com a espai neutre destinat al mercat. En aquest sentit, cal buidar el carrer de tot allò que molesta, i molt especialment cal amagar la pobresa i l'oci no consumista. Així doncs, la majoria d'articles de l'ordenança pretenen buidar les places i carrers de ciutadans per a que hi quedi espai per als consumidors. Evidentment, els més perjudicats per l'ordenança seran les classes populars de la ciutat (i molt especialment els joves), que són les que més necessiten l'espai públic degut a la manca de recursos. En contrapartida, les classes més afavorides no es veuran afectades, ja que disposen d'espais de socialització i d'esbarjo privats, que en cap cas són limitats per aquesta ordenança.

Com a conseqüència de voler incidir en la totalitat de la vida al carrer, l'ordenança regula un nombre molt gran d'activitats, i per tant serà, a efectes pràctics, inaplicable (com ja ho són les normes actuals, molt menys ambicioses). Com que no es podran aplicar totes les normes ni castigar totes les infraccions, l'ús de l'ordenança acabarà sent arbitrari, i això pot provocar, encara amb més força, un biaix terriblement classista de la normativa.

Un altre aspecte desagradablement sorprenent del document és la clara tendència al puritanisme, reflectida en les absurdes prohibicions del sexe i del nudime, que arriben al punt de condicionar quines peces de roba podem vestir. Aquestes limitacions, tot i argumentar-se a partir de consideracions estètiques i de bon gust, obeeixen a un puritanisme d'origen religiós que no ha de tenir cabuda en un document d'aquest tipus.

Pel que fa als articles concrets de la normativa, el que primer crida l'atenció és la prohibició absoluta de les pintades i grafitis. El que més sobta no és la prohibició en si, sinó la justificació, que sosté que “els grafits, les pintades i d'altres conductes d'embrutiment i enlletgiment no només devaluen el patrimoni públic o privat, sinó que principalment provoquen una degradació visual de l'entorn, tot afectant la qualitat de vida dels veïns o veïnes i visitants”. Aquest judici de valor, sustentat en una visió absolutament subjectiva, no té cap sentit en aquesta ordenança, i mostra ben clarament el biaix classista de la normativa. Evidentment, l'ordenança no fa cap esment de la possible “”degradació visual” provocada pels cartells publicitaris d'empreses comercials.

En el mateix sentit, l'ordenança prohibeix penjar i repartir publicitat i propaganda al carrer, de manera que les entitats de la ciutat perden una de les escasses vies de comunicació amb la població, i es veuen obligades, sempre que puguin, a contractar el serveis d'empreses de publicitat i difusió.

Com hem apuntat abans, un dels objectius de l'ordenança és limitar l'us lúdic de les places i carrers, i per això hi ha articles que prohibeixen la pràctica de jocs (sic), de competicions esportives i de jocs d’habilitat amb bicicletes i patins. I tot això sense oferir alternatives, sense habilitar espais adequats a l'interior de la ciutat. Altra vegada, els principals perjudicats seran els nens que no disposin de recursos per jugar a casa o en recintes privats.

Amb l'objectiu d'amagar la pobresa (no pas d'eradicar-la), l'ordenança també preveu la prohibició de la mendicitat, com si el fet d'haver de sobreviure de l'almoina fos una opció escollida voluntàriament.

Un altre aspecte important de la normativa és la prohibició del consum d'alcohol i drogues a la via pública, altre cop amb l'objectiu d'amagar les conductes considerades pernicioses. En el cas de les drogues, a més, l'ordenança castiga la simple tinença, encara que no estigui destinada al tràfic. En el cas de l'alcohol, l'objectiu de la norma és evitar el consum fora dels establiments comercials, obligant els ciutadans a gastar els seus diners en el negoci de l'oci.

Seguint amb la voluntat d'estigmatització de la pobresa, l'ordenança castiga una sèrie d'usos de l'espai públics que són considerats “impropis”, com ara dormir al carrer o rentar-se a les fonts. Es tracta d'activitats molt poc usuals, conseqüència de l'empobriment i l'exclusió social, que en cap cas es trien voluntàriament i que difícilment tenen alternativa. En tot cas, la feina de les administracions ha de ser solucionar les causes del problema, en cap cas amagar-lo sota la catifa i mirar cap a una altra banda.

D'altra banda, es consolida la prohibició d'estendre la roba a les terrasses i balcons, apel·lant a uns valors estètics i cívics no sempre compartits per tothom, i castigant altra vegada les classes populars de la ciutat, a l'hora que s'encoratja l'augment de la despesa energètica. En lloc d'aprofitar les alternatives sostenibles i disponibles universalment, s'obliga a consumir energia provinent, en la seva majoria, de fonts no renovables.

Anteriorment ja hem apuntat la deriva puritana de l'ordenança, que limita no només l'oferiment de serveis sexuals retribuïts a l’espai públic, si no que fins i tot prohibeix “mantenir relacions sexuals a l’espai públic”. Així doncs, l'ajuntament es considera legitimat a limitar la vida sexuals dels ciutadans, sense ni tan sols explicitar quines són les “relacions sexuals” prohibides (només es prohibeix el coit, o qualsevol activitat sexual? Fer manetes es tolerarà? Qui decidirà que és i que no és sexe, el policia local de torn?).

Encara més preocupant, però, és la prohibició del nudisme i el seminudisme, una coacció intolerable a la llibertat individual. Més enllà de dubtosos criteris estètics, l'us del propi cos és irrenunciable, i l'ajuntament no és ningú per dir a la gent com ha d'anar vestida. El concepte d'escàndol públic no té lloc en la nostra societat, i tothom a de tenir dret a vestir (o no vestir) com vulgui.

Finalment, cal mencionar que al llarg del document es posa l'èmfasi en el “deure de col·laborar amb les autoritats municipals”, per tal d'assegurar el compliment de l'ordenança. Aquesta obligació de delatar el veí, ja de per si discutible, és especialment delicada en el cas d'una ordenança tan esbiaixada com aquesta, que no es fruit de cap consens social. L'ordenança castiga, fins i tot, “la negativa o la resistència a subministrar dades o facilitar la informació requerida pels actuants en compliment de les seves funcions”, de manera que es vol convertir el ciutadà, li agradi o no, en còmplice d'una normativa injusta i estigmatitzadora.

Com a colofó, la normativa preveu sancions econòmiques que van des dels 1.500 € als 3.000€ per a infraccions molt greus, de 750 fins a 1.500€ per a les greus i dels 150 fins als 750€ en el cas de les infraccions lleus. Així doncs, per dormir en un banc, es pot rebre una multa de fins a 750€, mentre que per anar despullat pel carrer es poden imposar fins a 1,500€ de multa.