Els professionals de la política, tot i presentar-se sota diferents sigles, adopten a la pràctica un compromís clar i comú per tal de mantenir, en diferents graus, l’actual sistema socioeconòmic. Es comporten doncs com un megapartit, un partit únic que governa alternant dues creus de la mateixa moneda. Perquè més enllà de les seves diferències comparteixen el respecte pel sistema polític actual i el model social supeditat, cada vegada mes, a interessos privatitzadors dels serveis. No estem davant d’una crisi generada per una o altre agrupació política, estem davant d’una crisi generada pel sistema capitalista. Els partits però, sí que son responsables de seguir nodrint aquest sistema injust que castiga als ciutadans que tant diuen voler representar. Es segueix  sense proposar sortides ni alternatives reals pels qui més ho necessiten. I el més greu és que tot plegat s’emmascara sota un vel de suposada bona voluntat, com ara la  rebaixa de sous a la diputació de Girona, on el president rep 79000 euros bruts anuals, tot argumentant que el que hi havia abans en cobrava 98000. O reduint la retribució als grups municipals representats a l’ajuntament de Blanes fins a 1000 euros mensuals, tot argumentant que fins ara aquests cobraven més. Això no és excusa. Les rebaixes de sous i la reducció de la despesa a les institucions han d’anar en consonància amb la realitat del poble treballador.

L’austeritat que tant demanen els dirigents polítics no ajudarà als ciutadans si aquesta no va acompanyada d’un canvi en l’ordre de prioritats. Potser no és suficient reduir les retribucions de grups municipals, el nombre de càrrecs de confiança o els sous a la diputació si això no es tradueix en garantir una  sanitat i un ensenyament públic de qualitat. Potser enlloc de reduir  el nombre de cotxes oficials (tal com se’n vanagloriava el govern de CiU) aquests s’haurien de suprimir, almenys fins que els drets bàsics estiguin garantits per a tothom. Es qüestió de prioritats, i aquí si que hi poden intervenir els partits. Perque austeritat no vol dir precarietat i retallades socials com ens volen fer creure. Mentre hi hagi privilegis i nòmines desorbitades en les nostres institucions aquesta austeritat respondrà únicament i exclusiva als interessos d’uns pocs, del sistema capitalista i de la banca. Es a dir, dels responsables d’una crisi de la qual el poble treballador n’és la víctima. L’austeritat ha d’anar lligada a un compromís social clar. I això és només una qüestió de prioritats, de voler garantir els drets bàsics com a pilars de la societat. Quan les classes dirigents dictaminen que i en quina mesura es retalla en el fons estant decidint entre continuar agreujant la situació actual, es a dir 'tot per a uns pocs' o bé canviar de xip, i entre tots fer-ho tot per a tots.

La política i els partits haurien d’esdevenir l’eina per construir un model econòmic i social just, i no pas un espai des d’on gestionar les injustícies del sistema actual. Repensant i invertint l’ordre de prioritats també es lluita contra aquest sistema. Com deia l’Ovidi Montllor, “sempre de part del bons, fins a la mort”. I aquí els bons som la gent del carrer, la que vol un mon més just, i els dolents son els altres: la banca i tots aquells a qui no tremola el pols per privatitzar i retallar els drets socials elementals, perpetuant el capitalisme pel seu propi interès.

 CUP de Blanes