La CUP fa valoració de les eleccions al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya
02/12/2010
Valoració de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) en relació a les eleccions al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya. La CUP lamenta la victòria de la dreta i l'extrema dreta representades per Convergència i Unió, el Partit Popular, Ciutadans i la Plataforma per Catalunya, creu que amb dos milions de persones que no han anat a votar, no es pot parlar de triomf de la participació i que el creixement de la consciència independentista no s'ha traduït en vots i escons pels partits que se’n reclamen, sinó tot el contrari. La CUP afirma que ni l'estratègia d'Esquerra de construir independentisme des del govern, ni les aspiracions de Solidaritat i Reagrupament d'aconseguir una majoria parlamentària per proclamar la independència han reeixit. La CUP creu que el procés de construcció de la independència i del socialisme necessita recolzar-se en unes bases sòlides i en projectes democràtics arrelats.
Davant els resultats de les eleccions al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) volem fer públiques les següents valoracions:
Sobre els resultats de les votacions constatem que les forces del tripartit han estat durament castigades i que, a canvi, tant CiU com el PP han capitalitzat el descontentament popular per les polítiques dels darrers anys. Si CiU ha estat capaç d'endur-se vots tant d'electors que havien votat al PSC en les anteriors eleccions, com d'altres que ho havien fet per ERC, el PP també ha obtingut suport de sectors que en les darreres eleccions van recolzar el PSC. Per altra banda, el fet que els nacionalistes espanyols de Ciutadans hagin estat capaços de mantenir la seva representació parlamentària, i que la Solidaritat de Joan Laporta hagi pogut entrar al Parlament de la Ciutadella són els altres elements remarcables dels resultats en clau estrictament parlamentària. Finalment, i malgrat el que han dit la majoria de partits, la reducció de l'abstenció en pràcticament 4 punts no significa que les eleccions hagin estat un gran triomf de la participació. El fet que més de 2 milions de persones no hagin anat a votar (pràcticament 900.000 persones més de les que van donar suport al partit més votat) significa que hi ha un important sector de la població que no creu en una determinada forma de fer política i que no se sent representada pels partits.
El triomf de CiU i l'avenç del PP signifiquen el triomf de la dreta a l'hora d'encarar la crisi, i en són responsables tant el tripartit per la seva gestió a la Comunitat Autònoma de Catalunya, com el govern del PSOE per la gestió de Zapatero des de Madrid. Aquests governs han aplicat les receptes neoliberals que els han dictat des de Brussel·les, amb retallades contra drets i prestacions socials per a les classes populars i regals per als sectors més benestants, mentre eren incapaços d'aplicar les polítiques socials a què s'havien compromès. D'aquesta manera, si d'una banda han regalat diners als bancs provinents dels impostos que paguen les classes populars, han retallat en polítiques socials, han aprovat la reforma laboral, i han rebaixat l'impost de successions, de l'altra, no han volgut destinar recursos per aplicar la Llei de la Dependència i s'han negat a aplicar l'article 42.6 de la llei catalana d'habitatge que preveu obligar a propietaris de pisos sense ús a posar-los en règim de lloguer. Aquesta forma d'encarar la crisi, amb les suposades esquerres fent polítiques de dretes, ha deixat abandonades les classes populars i explica el creixement de la dreta, i fins i tot de l'extrema dreta, representades per Convergència i Unió, el Partit Popular, Ciutadans i la Plataforma per Catalunya. També explica la davallada i l'enfonsament de la suposada esquerra representada per les forces del tripartit.
La renúncia de les suposades esquerres a fer polítiques d'esquerres és el que ha llaurat el camp per l'avenç de la dreta i de l'extrema dreta . Hi ha una part dels vots que, per aquest motiu, han marxat del PSC que han anat a parar tant a CiU com al PP, i a la Plataforma per Catalunya. Davant de
l'aplicació per part del tripartit i el PSOE de polítiques dretanes com a resposta a la crisi, erràticament disfressades amb un discurs progressista, molts han preferit l'original (la dreta) a la còpia. Fins i tot, en alguns casos, han preferit l'extrema dreta, i aquest no és un fenomen nou: a la Catalunya Nord i a Estat francès, l'abandonament dels sectors populars per part de l'esquerra institucional és el que explica l'aparició del Front Nacional de Le Pen.
El creixement de la consciència independentista no s'ha traduït en vots i més escons pels partits que se’n reclamen, sinó tot el contrari. És evident que l'estratègia d'ERC de construir independentisme des del govern, juntament amb el PSC i ICV-EUiA, només l'ha conduït a patir escissions i a perdre vots (pràcticament la meitat); i que l'estratègia de Solidaritat i de Reagrupament, que pretenien una majoria parlamentària per fer una declaració unilateral d'independència aquest mateix mes de gener, no ha permès ni recollir allò que ERC ha perdut. Tot això, al preu de desorganitzar i ensorrar el moviment de les consultes. En part, és per aquests motius que el creixement de la consciència independentista dels darrers anys no s'ha vist reflectit electoralment.
Això no obstant, des de la perspectiva independentista no podem fer una valoració del tot negativa. Per una banda, la davallada de vots del PSC és una bona notícia, doncs aquest partit és un dels pilars fonamentals pel manteniment de l’ordre espanyol al nostre país. Per altra banda, si bé és cert que CiU haurà recollit bona part de l’estat de consciència generat per les consultes i la gran manifestació del 10 de juliol, també ho és que la seva feina de gestionar l’autonomia en temps de crisi i de regressió centralista espanyola, li costarà molt més que en els 23 anys de pujolisme. L’independentisme li ho ha de posar difícil: denunciarem la covardia, la submissió, l’estancament i els paranys de falses conquestes, i lluitarem per arrossegar tots els sectors sensibles a l’autodeterminació cap a una estratègia de ruptura, l’única possible enfront de l’Estat espanyol.
El rebuig de CiU a la proposta d'ERC de lluitar pel concert econòmic durant aquesta legislatura indica ben clarament les intencions d'aquests dos partits en relació a la necessària confrontació amb l'Estat espanyol de cara a la consecució de la independència. Ni CiU està disposada a avançar ni un mil·límetre que pugui posar en perill els interessos econòmics de les classes socials a les quals representa prioritàriament, ni ERC veu més horitzó immediat que continuar amb l'estratègia del peix al cove que és la principal herència d'aquests anys al govern. Els nefastos resultats obtinguts pel PSC també s'expliquen per un cert procés de descomposició orgànica producte de la seva ambigüitat política i ideològica en relació a les qüestions nacionals i socials: renunciar a disputar a CiU el lideratge d'un cert catalanisme i preferir continuar sent una sucursal de Madrid, alhora que Montilla mirava de fer de Pujol tot defensant l'Estatut l'ha conduït a perdre vots catalanistes que han anat a parar a CiU i vots espanyolistes que han recollit el PP i Ciutadans.
Fa un any i mig, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) ja vam anunciar que no ens presentaríem a aquestes eleccions autonòmiques, perquè crèiem i seguim creient que el procés de construcció de la independència i del socialisme necessita recolzar-se en unes bases sòlides i en projectes democràtics arrelats. Òbviament, això no vol dir que ens abstinguem de treballar davant dels greus problemes que tenim plantejats com a poble. Aquesta situació d'emergència requereix que sigui el poble mateix qui s'organitzi i treballi per revertir-la. La crisi econòmica, social, política i institucional que vivim requereix de totes nosaltres un compromís ferm per tal de fer efectiu el dret de decidir pels Països Catalans, en tots els àmbits: el polític, l'econòmic i el cultural.
Davant d'un Parlament autonòmic buit de contingut, i davant les reformes antisocials que els diferents governs autonòmics i estatals aplicaran als Països Catalans contra les seves classes populars, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) volem oferir el programa marc que, fruit de les aportacions de centenars de persones d'arreu del territori, estem construint i que presentarem a les eleccions municipals de la propera primavera. Perquè creiem que només un projecte d'unitat popular com el que defensem, que sigui alhora una alternativa a les polítiques neoliberals i a l'atzucac autonomista, pot contribuir a avançar cap a l'autodeterminació i la justícia social al conjunt dels Països Catalans i no només a una part del territori nacional. I perquè només un projecte en clau d'unitat popular com el que volem construir pot aturar el creixement de l'extrema dreta facilitat per les polítiques que ha aplicat el tripartit i que, amb matisos, seguirà aplicant CiU.
Finalment, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) defensem que, per avançar tant nacionalment com socialment, cal sortir de l'atzucac autonòmic i construir una alternativa popular per al conjunt dels Països Catalans. Només un moviment popular ampli, arrelat al territori, amb un programa en clau de construcció nacional i de transformació social i disposat a desobeir i enfrontar-se amb els Estats espanyol i francès pot permetre avançar cap a la ruptura amb aquests i avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans.
Candidatura d'Unitat Popular
2 de desembre de 2010
Països Catalans
Sobre els resultats de les votacions constatem que les forces del tripartit han estat durament castigades i que, a canvi, tant CiU com el PP han capitalitzat el descontentament popular per les polítiques dels darrers anys. Si CiU ha estat capaç d'endur-se vots tant d'electors que havien votat al PSC en les anteriors eleccions, com d'altres que ho havien fet per ERC, el PP també ha obtingut suport de sectors que en les darreres eleccions van recolzar el PSC. Per altra banda, el fet que els nacionalistes espanyols de Ciutadans hagin estat capaços de mantenir la seva representació parlamentària, i que la Solidaritat de Joan Laporta hagi pogut entrar al Parlament de la Ciutadella són els altres elements remarcables dels resultats en clau estrictament parlamentària. Finalment, i malgrat el que han dit la majoria de partits, la reducció de l'abstenció en pràcticament 4 punts no significa que les eleccions hagin estat un gran triomf de la participació. El fet que més de 2 milions de persones no hagin anat a votar (pràcticament 900.000 persones més de les que van donar suport al partit més votat) significa que hi ha un important sector de la població que no creu en una determinada forma de fer política i que no se sent representada pels partits.
El triomf de CiU i l'avenç del PP signifiquen el triomf de la dreta a l'hora d'encarar la crisi, i en són responsables tant el tripartit per la seva gestió a la Comunitat Autònoma de Catalunya, com el govern del PSOE per la gestió de Zapatero des de Madrid. Aquests governs han aplicat les receptes neoliberals que els han dictat des de Brussel·les, amb retallades contra drets i prestacions socials per a les classes populars i regals per als sectors més benestants, mentre eren incapaços d'aplicar les polítiques socials a què s'havien compromès. D'aquesta manera, si d'una banda han regalat diners als bancs provinents dels impostos que paguen les classes populars, han retallat en polítiques socials, han aprovat la reforma laboral, i han rebaixat l'impost de successions, de l'altra, no han volgut destinar recursos per aplicar la Llei de la Dependència i s'han negat a aplicar l'article 42.6 de la llei catalana d'habitatge que preveu obligar a propietaris de pisos sense ús a posar-los en règim de lloguer. Aquesta forma d'encarar la crisi, amb les suposades esquerres fent polítiques de dretes, ha deixat abandonades les classes populars i explica el creixement de la dreta, i fins i tot de l'extrema dreta, representades per Convergència i Unió, el Partit Popular, Ciutadans i la Plataforma per Catalunya. També explica la davallada i l'enfonsament de la suposada esquerra representada per les forces del tripartit.
La renúncia de les suposades esquerres a fer polítiques d'esquerres és el que ha llaurat el camp per l'avenç de la dreta i de l'extrema dreta . Hi ha una part dels vots que, per aquest motiu, han marxat del PSC que han anat a parar tant a CiU com al PP, i a la Plataforma per Catalunya. Davant de
l'aplicació per part del tripartit i el PSOE de polítiques dretanes com a resposta a la crisi, erràticament disfressades amb un discurs progressista, molts han preferit l'original (la dreta) a la còpia. Fins i tot, en alguns casos, han preferit l'extrema dreta, i aquest no és un fenomen nou: a la Catalunya Nord i a Estat francès, l'abandonament dels sectors populars per part de l'esquerra institucional és el que explica l'aparició del Front Nacional de Le Pen.
El creixement de la consciència independentista no s'ha traduït en vots i més escons pels partits que se’n reclamen, sinó tot el contrari. És evident que l'estratègia d'ERC de construir independentisme des del govern, juntament amb el PSC i ICV-EUiA, només l'ha conduït a patir escissions i a perdre vots (pràcticament la meitat); i que l'estratègia de Solidaritat i de Reagrupament, que pretenien una majoria parlamentària per fer una declaració unilateral d'independència aquest mateix mes de gener, no ha permès ni recollir allò que ERC ha perdut. Tot això, al preu de desorganitzar i ensorrar el moviment de les consultes. En part, és per aquests motius que el creixement de la consciència independentista dels darrers anys no s'ha vist reflectit electoralment.
Això no obstant, des de la perspectiva independentista no podem fer una valoració del tot negativa. Per una banda, la davallada de vots del PSC és una bona notícia, doncs aquest partit és un dels pilars fonamentals pel manteniment de l’ordre espanyol al nostre país. Per altra banda, si bé és cert que CiU haurà recollit bona part de l’estat de consciència generat per les consultes i la gran manifestació del 10 de juliol, també ho és que la seva feina de gestionar l’autonomia en temps de crisi i de regressió centralista espanyola, li costarà molt més que en els 23 anys de pujolisme. L’independentisme li ho ha de posar difícil: denunciarem la covardia, la submissió, l’estancament i els paranys de falses conquestes, i lluitarem per arrossegar tots els sectors sensibles a l’autodeterminació cap a una estratègia de ruptura, l’única possible enfront de l’Estat espanyol.
El rebuig de CiU a la proposta d'ERC de lluitar pel concert econòmic durant aquesta legislatura indica ben clarament les intencions d'aquests dos partits en relació a la necessària confrontació amb l'Estat espanyol de cara a la consecució de la independència. Ni CiU està disposada a avançar ni un mil·límetre que pugui posar en perill els interessos econòmics de les classes socials a les quals representa prioritàriament, ni ERC veu més horitzó immediat que continuar amb l'estratègia del peix al cove que és la principal herència d'aquests anys al govern. Els nefastos resultats obtinguts pel PSC també s'expliquen per un cert procés de descomposició orgànica producte de la seva ambigüitat política i ideològica en relació a les qüestions nacionals i socials: renunciar a disputar a CiU el lideratge d'un cert catalanisme i preferir continuar sent una sucursal de Madrid, alhora que Montilla mirava de fer de Pujol tot defensant l'Estatut l'ha conduït a perdre vots catalanistes que han anat a parar a CiU i vots espanyolistes que han recollit el PP i Ciutadans.
Fa un any i mig, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) ja vam anunciar que no ens presentaríem a aquestes eleccions autonòmiques, perquè crèiem i seguim creient que el procés de construcció de la independència i del socialisme necessita recolzar-se en unes bases sòlides i en projectes democràtics arrelats. Òbviament, això no vol dir que ens abstinguem de treballar davant dels greus problemes que tenim plantejats com a poble. Aquesta situació d'emergència requereix que sigui el poble mateix qui s'organitzi i treballi per revertir-la. La crisi econòmica, social, política i institucional que vivim requereix de totes nosaltres un compromís ferm per tal de fer efectiu el dret de decidir pels Països Catalans, en tots els àmbits: el polític, l'econòmic i el cultural.
Davant d'un Parlament autonòmic buit de contingut, i davant les reformes antisocials que els diferents governs autonòmics i estatals aplicaran als Països Catalans contra les seves classes populars, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) volem oferir el programa marc que, fruit de les aportacions de centenars de persones d'arreu del territori, estem construint i que presentarem a les eleccions municipals de la propera primavera. Perquè creiem que només un projecte d'unitat popular com el que defensem, que sigui alhora una alternativa a les polítiques neoliberals i a l'atzucac autonomista, pot contribuir a avançar cap a l'autodeterminació i la justícia social al conjunt dels Països Catalans i no només a una part del territori nacional. I perquè només un projecte en clau d'unitat popular com el que volem construir pot aturar el creixement de l'extrema dreta facilitat per les polítiques que ha aplicat el tripartit i que, amb matisos, seguirà aplicant CiU.
Finalment, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) defensem que, per avançar tant nacionalment com socialment, cal sortir de l'atzucac autonòmic i construir una alternativa popular per al conjunt dels Països Catalans. Només un moviment popular ampli, arrelat al territori, amb un programa en clau de construcció nacional i de transformació social i disposat a desobeir i enfrontar-se amb els Estats espanyol i francès pot permetre avançar cap a la ruptura amb aquests i avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans.
Candidatura d'Unitat Popular
2 de desembre de 2010
Països Catalans