Més d’un centenar de persones van assistir, ahir dissabte 21 d‘agost, a l’acte d’homenatge a l’històric lluitador independentista Manuel Viusà, que la CUP va organitzar a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent.

Manuel Viusà, pintor de reconegut prestigi i militant del FNC, va patir la guerra, la dictadura i l’exili des del seu compromís per la independència del nostre poble i contra l’avenç del feixisme. Va ser un dels impulsors de l’organització militar que intentaria alliberar Catalunya i que fou batejada per la policia espanyola com Exèrcit Popular Català (ÈPOCA), al mateix temps que un gran resistent al nazisme que rebé el reconeixement de polítics i alts càrrecs a ambdós costats dels Pirineus, per bé que seria silenciat per aquests mateixos en arribar la democràcia.

En la presentació de l’acte, el membre del Secretariat Nacional de la CUP, Marc Sallas, va reivindicar la necessitat de recuperar la nostra memòria històrica i de refer el fil roig del combat que uneix la lluita per l’emancipació nacional des del FNC fins ara i en què personatges com Viusà hi han tingut un pes tan destacat.

Acte seguit, es va donar pas a Agustí Barrera, historiador i membre de la CUP, i a Oriol Falguera, membre de la Comissió del Centenari de l’Estelada, els qui varen glossar la biografia política d’aquest insigne personatge, especialment dels seus anys de lluita en la resistència antifranquista i contra el règim de Vichy que varen convertir-lo, junt a la seva companya Gertrudis Gal·li, en un referent ineludible per als exiliats catalans i fins i tot pel conjunt de la resistència francesa als nazis.

L’acte es va cloure amb les intervencions de dos dels seus companys d’ideals i d’organització, els ex-membres d’ÈPOCA, Carles Sastre i Aleix Renyé. El primer va fer una aproximació al tarannà més personal de Viusà, que el feia ser un gran artista pictòric i al mateix temps un home compromès, ètic i conseqüent, practicant la solidaritat amb humilitat i sense buscar reconeixements, fos envers els seus compatriotes independentistes fugitius, fos envers els jueus perseguits o amb la vídua d’en Lluís Companys. Per últim, Renyé plantejà la necessitat de reconèixer, no sols des de l’esquerra independentista sinó ja des del govern de Catalunya, la vàlua i l’aportació històrica de personatges com Viusà o Martínez Vendrell, ambdós impulsors d’ÈPOCA i que, per tant, varen lluitar contra la dictadura i per l’alliberament nacional des de les armes. Un reconeixement oficial que Renyé també va exigir a tot aquell independentisme que vulgui normalitzar el projecte sobiranista i que ha d’assumir els seus combatents i atorgar-los-hi el seu paper històric, com ho fan tots els Estats del món –inclosos el francès i l’espanyol- i totes les nacions que han esdevingut lliures.

Un acte necessari, també, per donar el contrapunt a l’altre homenatge a Viusà, el que realitzarà la UCE el dia 23 per cloure el curs 2010 i en què Pasqual Maragall i d’altres ponents parlaran, bàsicament, del Manuel Viusà pintor, oblidant un cop més la seva empremta en la història política del país.

L’acte de la CUP va servir, doncs, per començar a omplir els buits de la nostra memòria com a poble i com a moviment, per reivindicar un Manuel Viusà al servei de la lluita per l’emancipació nacional mes enllà de la seva vessant artística, un Viusà que, com ell mateix va escriure, restà “sempre en el seu lloc”.